Tots aquests principis són essencials per resoldre el desafiament climàtic.

Les realitats del canvi climàtic plantejaran exigències sense precedents a tots els països, tant a causa dels milions de refugiats econòmics i ambientals que arribaran a les costes de les nacions riques,com del deteriorament dels boscos i dels sistemes agrícoles, i de l’amenaça de fams massives entre els pobres.

Sabem que el canvi climàtic no ens afectarà a tots per igual. Aquells que són més pobres, els més vells, els més joves, les dones, els que viuen a la costa, en regions àrides o aquells que depenen directament de la terra per sobreviure seran els que més en sentiran els efectes.

Ens arriben diàriament proves dels greus efectes del canvi climàtic, especialment de les regions que ja de per si són especialment vulnerables o estan poc preparades. En el meu propi país, Kènia, una prolongada sequera ha provocat que uns deu milions de persones –quasi un terç de la població– necessitin ajuda alimentària. Les collites s’estan perdent i el bestiar, sense aigua ni farratge, s’està morint.

La fauna –la columna vertebral de la indústria turística de Kènia– està també morint a causa del descens del cabdal dels rius mentre la manca d’aigua afecta els camps. La fam i la set fan augmentar la mortalitat entre nens i gent gran.

A Guatemala, les pluges insuficients i l’empobriment del sòl han devastat les collites de blat i frijoles. Milers de persones pateixen ara una emergència alimentària. En un altre extrem del món, a l’Índia i Bangladesh, així com a l’Àfrica Occidental, especialment al Níger, les pluges excessives han originat inundacions calamitoses que han causat milers de morts.

En el fons, el problema climàtic és un repte de lideratge: que reclama dirigents honestos i amb principis, visionaris i pràctics, que transmetin la urgència de les tasques a emprendre i preparar els seus pobles per afrontar les dures alternatives i els sacrificis inevitables que implica posar fre a l’escalfament global. Aquests dirigents han de dur a la pràctica polítiques efectives en benefici de les generacions actuals i les futures, no mesures que són rutinàries o que ens condueixin només cap a avantatges polítics a curt termini. Aquest lideratge hauria de demanar a la població mundial la mateixa lleialtat, transparència, equitat i justícia que s’ha d’exigir a si mateix.

Però els països industrialitzats i els països en vies de desenvolupament tenen responsabilitats divergents en les causes i possibles solucions a la crisi climàtica. Àfrica, per exemple, ha contribuït només amb un 5% a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle que provoquen l’escalfament del planeta.

Per tant, les nacions industrialitzades tenen l’obligació de no només reduir notablement les emissions de gasos d’efecte hivernacle, sinó també de prendre compromisos concrets per assistir a les nacions més pobres per tal que puguin adaptar-se als impactes climàtics i emprendre polítiques de desenvolupament que no siguin nocives pel planeta. Aquest és el camí cap a la justícia climàtica.

També el lideratge dels països en vies de desenvolupament ha d’afrontar el desafiament: molts han passat per dècades de mala gestió o negligència vers el medi ambient i les polítiques governamentals actuals encara són inadequades.

Alguns governs, incloent-hi el meu, han tolerat o fins i tot han facilitat el saqueig dels boscos, la degradació del sòl, així com pràctiques agrícoles insostenibles. Tot això ha incrementat la probabilitat que les pluges estacionals no siguin normals, que la capa fèrtil del sòl s’erosioni i que es desertitzi la terra. Aquestes condicions comporten el creixement de la pobresa i incentivaran les lluites desesperades i mortals pels escassos recursos que restin. En un món així, la pau és esquiva i els recursos que s’haurien d’utilitzar per protegir l’ambient es destinen a fer front als conflictes i a la inseguretat general.

Molt està en joc com per seguir tolerant maniobres dilatòries o polítiques arriscades i imprevisores. Ja n’hi ha prou. Si fracassem ara les futures cimeres s’hauran de concentrar en els costos en vides humanes.

El Premi Nobel de la Pau dóna a Obama una oportunitat més important per continuar encoratjant al món cap a la cura de velles i noves ferides i a aprendre a coexistir en pau. Quan accepti el premi el 10 de desembre, la Conferència Mundial sobre el Clima a Copenhaguen estarà en marxa.

Aquesta és la gran ocasió perquè els líders mundials demostrin que entenen la naturalesa singular del desafiament del canvi climàtic i que estan preparats per encarar-lo. És l’hora de ser decisius. El canvi climàtic no exigeix altra cosa que això: ni més ni menys.