Però sabem que no és així i ho hem d’explicar. La pobresa no és gens inevitable. La pobresa té responsables. I en la majoria d’ocasions les situacions de pobresa són fruit de decisions concretes de governs, empreses i altres actors que n’han de rendir comptes. Des de l’any passat, amb la campanya “Exigim Dignitat”, Amnistia Internacional posa l’accent en la lluita contra la pobresa i el seu vincle amb les violacions de drets humans, precisament per reclamar aquesta rendició de comptes.

Amnistia Internacional, que ha treballat des del seu naixement fa gairebé cinquanta anys per alliberar milers de presos de consciència a tot el món i demanar responsabilitats pels abusos comesos contra la llibertat d’expressió i les llibertats polítiques, avui dia es mobilitza per alliberar els presos de la pobresa. Exigim dignitat per a totes les persones i per això centrem part del nostre discurs i accions a reclamar l’exigibilitat dels drets econòmics, socials i culturals, els DESC, que parlen de qüestions tan bàsiques per a la dignitat humana com l’alimentació, la salut, l’habitatge, el treball, l’educació o l’aigua.

D’aquesta manera, pensem que la perspectiva de drets humans pot esdevenir la clau de volta per sortir d’aquesta trampa. Constitueixen l’únic marc global en el qual totes les persones tenen dret a obtenir aliments i aigua, a l’assistència mèdica bàsica, a la igualtat d’oportunitats, a la seguretat, a viure sense por… Cal assegurar l’accés a aquests drets sense cap tipus de discriminació, la participació de les persones que viuen en la pobresa en la presa de decisions que les afecten, i la rendició de comptes d’aquells que cometen els abusos.

Amb la campanya “Exigeix Dignitat” Amnistia Internacional fa aterrar aquesta idea en situacions i processos concrets i fa campanya per demanar als Estats que, per exemple, protegeixin els drets dels habitants d’assentaments precaris, que posin fi a les morts innecessàries de dones per complicacions en l’embaràs, o bé que garanteixin que les empreses respectin els drets dels qui viuen en la pobresa... Que més de 1.000 milions de persones pateixin fam al món o que més de 100 milions de menors no tinguin accés a l’educació primària no són realitats desgraciades ni inevitables, sinó un escàndol per als drets humans necessàriament reversible.

Cal tenir en compte, a més, que la pobresa actua com una barrera insalvable en l’accés a la justícia, i que la manca d’accés a la justícia genera també més pobresa, en una nova repetició del cercle viciós. Els estats, per tant, han de garantir també la protecció del dret a la justícia i a la reparació de les víctimes de la pobresa amb la fi nalitat de superar aquest clima d’impunitat de les violacions de drets humans.

Si parlem de responsables i de rendició de comptes, hem de fer un esment concret al paper de les empreses. La globalització els ha donat un poder sense precedents i n’ha facilitat l’accés a nous territoris. Però la regulació de les activitats no ha seguit el mateix ritme i si violen els drets humans, sovint gaudeixen d’impunitat perquè els Estats no poden o no volen prevenir ni castigar les seves accions. Els qui viuen en la pobresa paguen més que ningú les conseqüències dels abusos i les males pràctiques empresarials, perquè les negociacions amb els governs no solen ser gaire transparents i no es facilita informació prèvia a les comunitats afectades.

Les denúncies d’abusos contra els drets humans són especialment elevades entre les indústries extractives (petroli, gas). Això no resulta sorprenent, donat l’impacte que generen: comunitats senceres, especialment pobles indígenes, poden ser expulsades de les pròpies terres ancestrals i els mitjans de subsistència es veuen directament amenaçats o destruïts. És certament paradoxal i ens hauria de fer pensar perquè en molts dels països més rics del món en recursos naturals, la majoria de la població viu en la pobresa. L’activitat extractiva hauria de respectar els drets humans i contribuir al desenvolupament sostenible. Però en nombroses ocasions no només no segueix aquest camí sinó que crea o alimenta els confl ictes i els abusos i incrementa la pobresa.

La supervisió dels Estats és cada vegada més laxa i les empreses poden adoptar pràctiques discriminatòries o senzillament depredatòries. Avui dia, doncs, és inadmissible que moltes empreses vulnerin els drets humans amb impunitat. Els Estats haurien d’adoptar regulacions i normatives per evitar-ho i que, si ho fan, puguin exigir- los que rendeixin comptes i assegurar que les víctimes obtenen justícia i reparació. Bhopal, la població de l’Índia que el 1984 va rebre l’impacte d’una fuita química provocada per la transnacional nordamericana Union Carbide, és el símbol i la trista realitat d’això que comentem. Més de 25 anys després, els milers de persones afectades (víctimes i familiars) encara esperen justícia i reparació en un cru exercici de l’empresa i dels governs per eludir responsabilitats.

I és que precisament es tracta d’això. De fer un pas més que posi fi d’una vegada per totes a l’alt grau d’impunitat de les vulneracions de drets humans que són causa o conseqüència de la pobresa, i vinguin d’on vinguin. L’estratègia de no assumir responsabilitats ni retre comptes per abusos de drets humans s’ha de capgirar perquè el marc internacional ja el tenim defi nit. Promoure l’accés sense discriminació a l’educació, la salut, l’aigua i l’habitatge, o garantir la participació i la seguretat són obligacions de drets humans que ja han estat subscrites per la majoria dels Estats. Obligacions extensibles, per tant, també a les grans empreses i als qui actuen més enllà de les seves fronteres.

Així doncs, pels Estats ja no és opcional garantir els drets a totes les persones, sense discriminació. És una obligació de caràcter immediat i ineludible. És per tant l’hora que la lluita contra la pobresa incorpori compromisos i mecanismes efectius que garanteixin que Estats i empreses responguin per les conseqüències negatives de les seves accions. En aquesta línia, cal recordar que l’Assemblea General de Nacions Unides va aprovar per consens, el 10 de desembre de 2008, el Protocol Facultatiu al Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC). És aquest instrument el que pot afavorir que les víctimes de vulneracions de drets com la salut, l’habitatge o l’educació exigeixin protecció i reparació. És aquest protocol el que hauria d’esdevenir un marc que permeti que les persones atrapades per la pobresa alcin la veu i demanin responsabilitats pels abusos als drets humans.

Quan tot just estem a punt de complir deu anys dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM), acordats per tots els governs del món en la Cimera del Mil·lenni de Nacions Unides de l’any 2000, cal que la comunitat internacional enforteixi la que ha estat la principal iniciativa internacional per eradicar la pobresa en els darrers anys. No obstant això, tal com estan plantejats i a cinc anys de la fi ta del 2015, els ODM són insufi cients i presenten limitacions importants, entre les quals no reconèixer el vincle clau entre pobresa i drets humans.

Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni ignoren obligacions internacionals de drets humans que els Estats ja han contret prèviament. No reconeixen el dret a la no discriminació, incloent la discriminació de gènere, ni els drets de participació, ni tampoc no inclouen un sistema efectiu de rendició de comptes. Avui dia, no complir els compromisos dels ODM no té cap conseqüència per als governs. Cap ni una. Si s’establís una vinculació més estreta dels Objectius amb el marc dels drets humans, l’incompliment seria alguna cosa més que el fracàs d’una política o d’uns programes. Seria un incompliment fl agrant d’obligacions legals internacionals. Seria una violació greu dels drets humans. La conferència que revisarà el progrés dels ODM el proper mes de setembre a les Nacions Unides pot ser una bona oportunitat per introduir la perspectiva dels drets humans en aquesta iniciativa mundial de lluita contra la pobresa. L’Assemblea General hauria d’apostar perquè el document fi nal de la Cimera reculli mesures concretes i exigibles que garanteixin la no discriminació, la igualtat de gènere, la participació i la rendició de comptes, entre altres.